(Ens calen) Polítics d’altura

Pere-Palés

Per Pere Palés. El nou escenari derivat dels resultats de les passades eleccions municipals i autonòmiques, ens ha dut un gran missatge aparellat, i al meu parer, inqüestionable: la societat valenciana ha reclamat als polítics diàleg i acords. De forma enèrgica i en clau de canvi. De tots amb tots, sense exclusions. Diàleg per a fer possibles pactes sòlids que tinguen per objectiu atendre les prioritats i els reptes que afrontem com a poble.

A pesar de l’irrebatible encàrrec trasmés per les urnes, l’experiència que estem vivint, en estes poques setmanes, amb les negociacions encetades per PSOE, Compromís i Podemos, amb l‘objectiu d’arribar a un Consell de consens, posen en evidència dues carències estructurals: per una banda, la falta de cultura de pacte regnant al nostre ecosistema polític, especialment en els partits, fins ara majoritaris, que s’han repartit el govern des de la transició democràtica. Per altra, un greu problema de comunicació i de percepció de la realitat generalitzat. La distància enorme entre allò que els partits pretenen transmetre en ocasions i el que, certament, acaba projectant-se i percibint-se a la societat.

Després de mesos i mesos parlant de una nova forma de fer, de la necessitat de llums i taquígrafs i d’establir les prioritats programàtiques com a punt de partida inexcusable, bla, bla, bla, bla, hui, havent deixat ja el terreny abonat de la campanya i de la prosopopeia televisiva i atenuada la sobreinfluència de Podemos en estes matèries, comprovem com la praxis del management dels partits –molts d’ells anclats al poder des de temps immemorials i impermeables a qualsevol circumstància humana o divina que poguera esdevindre- seguix sense estar massa lluny de la que havia estat habitual en els últims quaranta anys. Un caldo de cultiu adobat de secretisme, opacitat, verticalitat, declaracions incendiàries d’uns i d’altres, acusacions i retrets recíprocs, en un entorn on l’intolerable tacticisme partidista presidix qualsevol moviment, acció o omissió.

Un espectacle indigerible, inhòspit, impropi i dificil d’entendre en uns temps on l’estándar és, i està bé qua aixina siga, infinitament més exigent, en el fons i en les formes. Tota una lloança a la desconfiança o a la desafecció, a la llunyania entre els que demanen el vot i els que el confiem. Perque coincidirem en que no cal retransmetre en streaming les negociacions entre partits –com han fet a Extremadura i Aragó- per a ser creïbles, ¿veritat?. Tampoc no ens hem de passar de frenada i pretendre convertir l’exercici de la política, de colp a repent, en una espècie de reality show. U comprén, tot el món entén, que el transcórrer d’un procés tan complexe com el que ens ocupa i preocupa, ha d’arbitrar-se des de la discreció. Però això no és incompatible, en cap cas, amb la claredat, amb la veracitat o amb la correcta informació, de primera mà, que els ciutadans meréixen.

Els polítics, els partits, han de ser ben conscients de quina és la conjuntura que els toca liderar, tal volta la més dolorosa de les possibles. Però sobretot de quina és l’altíssima responsabilitat que els pertoca com a servidors públics en eixe context. Són, representen, l’eina de transformació per excel.lència, i està en joc l’esperança de milers i milers de valencians i valencianes que tenen anhels, somnis, expectatives, necessitats. I això no és poc.

Cal recuperar la política en majúscules. És l’hora de la responsabilitat, del sentit comú i, perquè no dir-ho, de la sensibilitat i de la empatia. De l’escoltar i del fer. Del mitjà i del llarg termini. Dels grans pactes en matèries essencials, en qüestions d’interés general, en temes cabdals inherents a la nostra singularitat col.lectiva. I per a que això siga una realitat i no només un desig, ens calen, inevitablement, polítics d’altura.

PERE PALÉS

Be the first to comment on "(Ens calen) Polítics d’altura"

Leave a comment

Your email address will not be published.

*